De veritat, que ho intento!

Costa, costa molt. Hi ha moments que penso que puc assumir ser la teva amiga i oblidar-te. Però hi ha moments que se'm fa molt difícil. M'agradaria, m'encantaria estar amb tu fent unes birres, rient, parlant, comentant opinions, o intentant arreglar el món. Quan ho recordo, en tinc un bon record, però ara ja no puc ser qui era. No puc perquè jo vaig creuar la línia, aquella línia que em feia tanta por creuar. No puc perquè ara sempre que penso en tu espero alguna cosa més. No puc perquè tu també notes que no estic igual. No puc perquè en sec em fas una abraçada i un petó, i a mi em fa mal, però no t'ho puc dir perquè al mateix moment és el moment que més espero quan estic amb tu. I si t'ho dic, fins i tot això s'acabarà. No et puc dir tot el que penso perquè després em voldries deixar de veure, pensant que seria el millor per mi. I potser ho seria, però ara mateix no ho suportaria.
No me n'he adonat de com et necessito fins que t'he perdut. Perquè t'he perdut, no?
No em puc creure que tot el que va passar s'esfumés així, de cop. Puc entendre que no estiguis enamorat de mi, que tinguis por, que no vulguis res seriós, però em costa molt acceptar que ja no em vegis amb els mateixos ulls que quan érem més amics, que ja no em trobis a faltar, que ja t'hagis cansat de mi. He intentat fer les coses de la millor manera possible, he procurat moltíssim no enganxar-me els dits, i per una vegada m'he volgut deixar portar, però he comprovat que és igual pensar com no, que el final sempre és el mateix. Però després del bé que m'has tractat, no em puc quedar com si res. Estava molt bé amb tu i ara ja no hi ets. No vull ni pretenc ser dramàtica, només és que després de tota la meva experiència, per un moment, vaig pensar que amb tu seria diferent, et vaig creure quan em vas dir que no series un altre a la meva vida. I tan debò, encara et pugui creure.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.

I potser no seré el teu amic, 

ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.