De veritat, que ho intento!

Costa, costa molt. Hi ha moments que penso que puc assumir ser la teva amiga i oblidar-te. Però hi ha moments que se'm fa molt difícil. M'agradaria, m'encantaria estar amb tu fent unes birres, rient, parlant, comentant opinions, o intentant arreglar el món. Quan ho recordo, en tinc un bon record, però ara ja no puc ser qui era. No puc perquè jo vaig creuar la línia, aquella línia que em feia tanta por creuar. No puc perquè ara sempre que penso en tu espero alguna cosa més. No puc perquè tu també notes que no estic igual. No puc perquè en sec em fas una abraçada i un petó, i a mi em fa mal, però no t'ho puc dir perquè al mateix moment és el moment que més espero quan estic amb tu. I si t'ho dic, fins i tot això s'acabarà. No et puc dir tot el que penso perquè després em voldries deixar de veure, pensant que seria el millor per mi. I potser ho seria, però ara mateix no ho suportaria.
No me n'he adonat de com et necessito fins que t'he perdut. Perquè t'he perdut, no?
No em puc creure que tot el que va passar s'esfumés així, de cop. Puc entendre que no estiguis enamorat de mi, que tinguis por, que no vulguis res seriós, però em costa molt acceptar que ja no em vegis amb els mateixos ulls que quan érem més amics, que ja no em trobis a faltar, que ja t'hagis cansat de mi. He intentat fer les coses de la millor manera possible, he procurat moltíssim no enganxar-me els dits, i per una vegada m'he volgut deixar portar, però he comprovat que és igual pensar com no, que el final sempre és el mateix. Però després del bé que m'has tractat, no em puc quedar com si res. Estava molt bé amb tu i ara ja no hi ets. No vull ni pretenc ser dramàtica, només és que després de tota la meva experiència, per un moment, vaig pensar que amb tu seria diferent, et vaig creure quan em vas dir que no series un altre a la meva vida. I tan debò, encara et pugui creure.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.

I potser no seré el teu amic, 

ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç. 

Deixant passar el temps...

M'alegro que t'hagi anat bé l'examen, tot i que no t'ho he dit. Jo també en tenia un, però no m'hi he presentat. He intentat estudiar aquest cap de setmana, però tenia altres coses al cap.
Aquesta tarda he sortit, m'he obligat a anar a patinar perquè sabia que no feia bé quedant-me a casa. I sí, m'ha anat bé, he pensat. I he decidit que jo no t'apretaré en res, que quan vulguis que ens veiem, ens veurem, però que jo no t'insistiré en res. I ja es veurà. No et vull agobiar ni vull accelerar les coses, sigui quina sigui la continuació d'aquesta aventura que tu dius que tenim. I per fer-ho vull fer un esforç, cosa que no m'és fàcil, i intentar fer com si res, i seguir sent simpàtica i seguir sent jo mateixa, tal com he estat fins ara. I quan has arribat, no sé si ho has notat, però ho he intentat. El que passa és que a tu et veig fred, i distant, i això no m'ajuda a intentar estar normal amb tu. No ho sé, no sé què he de pensar ni què he de fer.

Només sé que estic massa bé amb tu com per a que tot s'esfumi.

 Who can say 
If your love grows 

As your heart chose 

Only time 

And who can say 

Where the road goes 

Where the day flows 
Only time

Only time 

Que no s'acabi!

Avui tenia ganes d'explicar-te tantes coses! M'agradaria que vinguessis, o trucar-te, o enviar-te un correu o un missatge, i, explicar-te que quan et vaig deixar al tren, al tornar cap a casa i buscar aparcament seguia lliure el lloc d'on l'haviem tret, que al poble m'han preguntat per tu, que m'he trobat uns calçotets teus dins al llit, que demà tinc un examen i no el porto massa bé, que el veí de dalt s'ha tornat a escridassar amb la seva filla, que he portat un joc del kamasutra per a que ho intentem, que ja li he dit a ma mare que per la setmana que ve ens compri capsetes, que mun cosí m'ha donat un parell de petes, que vaig parlar amb una amiga perquè el seu novio et votés a les eleccions... En fi, aquest cap de setmana en teoria era per aclarir-nos, i jo et vaig dir que ja ho tenia tot molt clar, però saps què? Que sí que li he donat voltes al tema, i sí, ho segueixo tenint igual de clar, fins i tot més, perquè tot això m'ha fet veure que estic més penjada del que em pensava, que vull seguir estant amb tu com fins ara, que no et vull perdre, que estic cagada (i només de pensar-hi comencen a caure llàgrimes) de que tu també pensis massa i et facis enrere, que em diguis que no vols seguir, que hagis conegut a algú i ara ja no t'interessi. I em faig mal pensant que potser ahir et vas liar amb la Isa aquesta, i que potser quan vas veure les meves trucades vas pensar: "bff..pesada". Mentre jo, tot el cap de setmana, només he tingut al cap la conversa de divendres al matí, i la por que estic passant des de fa dos dies.
Vull pensar que tot segueix igual, que les coses no canviaran, però no les tinc totes.
I al mateix moment, t'entenc. Perquè jo també tinc por, molta. També m'han fet molt mal, i no vull tornar a passar per aquella situació, però jo em llanço de cap, perquè si per una d'aquelles surt bé, mai em podria perdonar no haver-ho intentat amb tu. Perquè mai ningú m'havia tractat com tu ho has fet. I sí, jo també penso que no tenim gaire passió, que hi ha temes que ens costen, però crec que és qüestió de donar-li temps al temps, que cada relació és diferent, i que trobarem la manera d'entendre'ns. I sobretot, que no crec que sigui el més important a tenir en compte, ho és, però no és el més important.
És el primer dia que no et veig des de fa un mes i pico, i saps què? T'enyoro! Molt! La teva presència, les teves abraçades, els teus petons, el tapar-me els peus amb la manta, el torcar-me les llàgrimes, la teva veu, les teves cançons, les teves bromes per fer-me enfadar... Que sigui demà!


Gràcies per fins ara, i si us plau, no et rendeixis!
Que no s'acabi, que no s'acabi!

"... dies que em toquen el cor,

petites carícies que em treuen la por,

instants que encadenen les penes,

bocins de tu que em fan millor.

Tornes demà..."